AMANECER LLOVIENDO Y CON LA CASA ARDIENDO

Mes o menys així d`enfeinat anava els dies previs a la marxa.
Les preses d`ultima hora vàren fer que aixequés el vol com un autòmata.
La llagrimeta deixaixada caure a l`aeroport de Barcelona no era gratuïta.
No en va una mare es una mare així que tot i tenir l`edat que tinc no em fa
vergonya ni em poso vermell quan reconec que em vaig emocionar.
Poder era la primera senyal evident de
que tot el que haviem planejat
començava a ser real i a pendre forma.
Començava sol el 4 de novembre un viatge que prometia i promet ser una gran experiència.
Seran motls dies fora de casa. Moltes portes tancades a última hora però moltes
mes per obrir. O tirar a terra, que ja sabeu que quan em poso caparrut
no hi ha deu que m`aturi.
A les portes tancades em refereixo quan parlo de l´estress que un pot acumular després de fer un canvi de residència , un trasllat de mobles al "Teruel existe" del meu progenitor, a tancar un divòrci i recuperar una amistat, a tramitar tots els documents imaginables i mes..., a planificar
en un temps no precisament llarg un viatge que ha de durar una colla de mesos i a sumar-hi
l`esperança de a aquesta bogeria s´hi pugui incorporar la Marta ben aviat.

Es comprensible doncs que passat el control d´aduanes, quan quedaven poques opcions per fer marxa enrera, comencés a oblidar qüestions lógístiques i organitzatives i em sorprengués amb un somriure interior al sentir les paraules encoratjadores de la primera persona que em preguntava per la nostra història.
I dic nostra, no només perque la Marta també desplegarà ben aviat les ales.
Dic nostra perque sempre que escric penso en tots vosaltres, els que ho llegiu, els que de vegades contesteu, peró sobre tot als que sempre m´animeu.
Visca la mare que us parir!
Una estona mes i l`enlairament esdevindria inevitable.
Tornaré a tocar el cel desitjant descubrir i conèixer noves terres. Volaré lluny, com m´agrada.
I ho faré com us deia , viatjant enrere en el temps.
8 hores mes per recuperar l`alè.
Un temps regalat que em permetrà cercar amb calma el ritme mes
adequat per aquesta petita història.

Deixant Montserrat enrera....

El miratge, Vancouver sense el cel gris.

East downtown, patria dels homless.